El conte medieval
Temps era temps hi havia, en un poblet medieval
un baró de mala jeia que a totom volia mal.
Amb carrosses d'or i plata, passejava tot superb
pel seu regne que moria d'esquifit i famolenc...
[ell somreia, però burleta, els cridava amb veu de tro:
us faré tallar una orella, si escolteu al trobador!!!]
Me n'acabo d'enrecordar, a l'esplai on vaig passar alguns mesos i alguns altres anys, cantavem entre moltes, aquesta cançó, que m'agradava força, doncs jo soc un fan condicional de l'època medieval (condicional?, sí, la condició esta en que a mesura que he anat creixent me l'ha anat sudant una mica més, normal, suposo, jaja).
La cançoneta anava contant situacions d'aquestes amb gracia, rima i imaginació, tot dient al final l'"estribillo" marcat amb [] i tot variant la part del cos que el baró amenaçava de tallar al seu poble. Maleit baró.
Tranquils no us preocupeu, el conte acava bé, però.
8 comentarios:
Bufff per sort, fora els barons home terroristes, autoritaristes...
Quines grans èpoques aquestes en les que ens dedicàvem a cantar cançonetes!Com acaba?
Jo encara tinc gravada aquella poesia de la ginesta(no hi ha manera de treure-me-la del cap), però el millor de tot és q només recordo el principi "la ginesta altra vegada, la ginesta amb tanata olor,...", de casualitat no recordareu com seguia???
No me n'enrecordava i l'he buscat per internet i vatua l'olla!, és més interessant del que recordava:
Temps era temps hi havia,
en un poblet medieval,
un baró de mala jeia,
que a tothom volia mal.
Amb carrossa d'or i plata
passejava tot superb
pel seu terme que moria
d'esquifit i famolenc.
II
Xics i grans mig morts de gana,
li sortien al seu pas,
demanat-li amb ulls plorosos,
que tingués d'ells pietat.
Però ell somreia i burleta
els cridava amb veu de tro:
"A pencar males abelles
necessito molt més or".
III
Els diumenges a la tarda
organitzava un gran joc:
"Vilatans tots a la festa,
a la festa de la mort!
Vull setze joves per banda
amb espases i garrots
a fer d'escacs a la plaça
i que guanyin els més forts".
IV
Xics i grans, mig morts de pena
li sortien al seu pas,
demanant-li amb ulls plorosos
que tingués d'ells pietat.
Però ell somreia, i burleta,
els cridava amb veu de tro:
"A jugar, vatua l'olla,
que a mi m'agrada aquest joc!"
V
Un joglar passà pel poble,
avançada la tardor,
que amb senzilla veu cantava
i així deia la cançó:
"Ai del poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa,
l'haurà de guanyar amb suor".
VI
Xics i grans, tots l'escoltaven,
li donaven la raó,
els naixia l'esperança,
van anar a trobar el baró.
Però ell somreia i burleta
els cridava amb veu de tro:
"Us faré tallar una orella,
si escolteu el trobador!"
VII
Els vilatans es negaren
a pagar més els tributs,
a palau armats anaren
i parlaren sense embuts:
"No et volem per baró nostre,
no et volem, vés-te'n d'aquí,
que si et quedes, ai de tu,
a la forca has de morir".
VIII
Xics i grans tots a la una
li cantaven la cançó:
"Ai del poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor".
Però ell callava i de ràbia
se li corsecava el cor,
mentre el poble repetia
la cançó del trobador:
"Ai del poble, ai de la vila
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa,
l'haurà de guanyar amb suor".
que bo! a mi m'ha recordat aquella cançó també molt d'esplai que m'encantava, deia:
era el mon-mon el monstre de banyoles
que men-men-men que menjava persones, oi tant!
era el mon-mon el monstre de banyoles
una per dia sense fer terrabastall! (txa-txa-txá)
etc
que mítica aquesta de la ginesta lena, jo tb tinc gravats els dos primers versos. l'he buscat i segueix:
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencata a córrer avall.
i tant! al principi no m'enrecordava pero despres he anat fent memoria i m'ha vingut la rima, la sensacio ke donava la rima aquella, diguessim.
la del monstre jajaja a mi em recorda a itaca que la cantavem, em sona.
que gran la cançó del monstre de banyoles...
"com veureu, tenia tanta gana
que s'empassava els bous de tres en tres,
i els cavallers que amb ell volien brega,
se'ls endrapava com qui no menja res."
també hi havia la cançó de les mentides..
"li cau l'ametlla al peu,
li cau l'ametlla al peu,
li'n surt sang de l'orella, rau-rau
li'n surt sang de l'orella, rau-rau"
o la del maridet, boníssima per cert..
"amb una cua de cirera
jo n'hi he fet biga serrera,
me n'ha sobrat un bocinet,
jo n'hi he fet un bastonet.
tan petitet maridet m'heu dat
que la geladeta se m'el menja,
tan petitet maridet m'heu dat
que la geladeta se me l'ha menjat!"
o la extremadament divertida cançó d'en Pere Gallerí:
"se'n puja dalt d'un arbre
per heure un francolí,
les branques eren guerxes
se'n va tombar, tombí.
que la mort, que la vi,
marxant d'en Pere Gallerí,
com vares tururururú,
com vares tu morir."
jo aquestes les tinc més o menys sentides perquè als campaments del CEC hi ha força quitxalla i el cançoner del foc de camp n'està ple. Jo encara m'ho passo bé cantant-les x)
Odio el medieval. Sempre m'ha semblat una epoca fosca i bruta. Jo sóc més de romans. Aupa Roma!
ostres quin repertori roger!!! son força curioses i ben parlades e jeje
Publicar un comentario