Us heu imaginat mai que passaria si se n'anés mai la llum del gimnas? Entesos, jo tampoc, però suposant que algú suficientment malalt s'ho hagués imaginat, li sorprendria el que tot seguit explicaré.
Corria l'any 2008, el boom immobiliari tot just començava a decaure i s'anaven a celebrar les Olimpiades de Pequín. Quedaven 3 anys per a la revolució de la que tant se'n va parlar després però evidentment ningú es preocupava ni s'imaginava res de res. Com anava dient, era un mes tranquil, el gener per a ser més concrets, a la gent no li agradava fer res al gener, en aquells temps se l'anomenava "la cuesta de enero" i era per això que la gent es tornava més estalviadora i no sortia tant.
També val la pena recordar, si no m'equivoco, que el Barça estava en els seus pitjors moments, uns jugadors mandrosos que impedien que l'equip anés endavant... qui ho havia de dir, ves, que no tornarien a provar l'amarg gust de la derrota, amb aquesta llarguissima ratxa la gent ja parla de compra d'arbitres, per favor, tantes lligues i tantes champions no es guanyen només comprant arbitres...
I es que en aquells temps, concretament en aquella època de l'any, vaig decidir, un matí que aniria a comprar el diari. Va ser com un impuls, un impuls que em conduiria a traves de la meva llarga vida fins al moment en que estic ara; un impuls que em faria viure tants moments magics, tantes il.lusions, també desilusions, tot s'ha de dir. La tendresa de la gent i el despertar sense haber encara vist el sol, el tocar de la rosada amb la meva cara cada matí i el companyerisme amb la gent del carrer, no té preu. El que si que puc afirmar és que l'esforç ha valgut la pena, i em trobo ara, més satisfet que un ginjol.
Efectivament, amics, aquesta és la historia de com vaig acabar sent quiosquer!.
